dilluns, 22 de febrer del 2016

A les verdes i a les madures, senyor Suárez

"Una mica d'impossible o m'ofego", vaig llegir fa pocs dies en un article, a propòsit de la presó en què estem convertint el món sencer limitant la nostra actuació a 'allò que és possible', cada cop més acotat i domesticat per l'economia i el seu seguidisme polític. Com que estic convençut que la Història ha avançat a cops de tornar possible l'impossible, digueu-me ingenu però la realitat juga a favor meu.

Un exemple d'aquesta presó mental el tenim en les recents declaracions de l'alcalde de Ferrol, Jorge Suárez, de la coalició d'esquerres Las Mareas, que espera que es confirmi el contracte de Navantia per a la construcció de cinc fragates per a l'Aràbia Saudita. "Tengo problemas de conciencia con esos contratos, ya que no es lo mismo hacer buques para Noruega que para Arabia Saudí, pero la situación de la comarca es la que es, y entre la conciencia y el hambre ...".

Suárez no és l'únic a avalar aquest contracte immoral. L'alcalde de Cadis, José María González (Kichi), de Podemos, ja va dir el mateix fa uns dies. Un contracte que pot arribar als 3.000 milions de dòlars en cinc anys deu pesar més en la balança que la conculcació de la Llei espanyola de comerç d'armes (que ha costat més de vint anys de feina i de pressió política per poder-la aprovar) i el suport a una monarquia dictatorial que està en guerra oberta al Iemen -2.5 milions de persones desplaçades, 21 milions amb necessitat d'ajut humanitari, 6.000 morts i 28.000 ferits- i dóna suport a milícies sunnites al Líban, Síria i altres països àrabs, i vés a saber si fins i tot a Estat Islàmic.

De manera que, si el govern espanyol aprova aquest contracte, a més de ser immoral cometrà una il·legalitat. Vet-ho aquí. No tot s'hi val, senyor Suárez, i si per comptes de que els principals comercials de l'Estat fossin el ministre de Defensa i el Rei emèrit, tinguéssim una altra mena de comercials d'Estat, les coses podrien anar diferent: el dilema no és "o feina o fam", és una mica més complex; es tracta de buscar feina digna i deixar de remenar i remenar en la indústria de la mort, el comerç d'unes armes que tard o d'hora arriben a mans assassines.

Aniria bé recordar-nos que la nostra consciència no és una presó, no és presonera del possibilisme de mirada curta i vol ras que només veu el que té davant del nas. En definitiva, que entre la consciència i la fam de vegades hi sabem ponderar la conseqüència dels nostres actes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada