dijous, 7 d’abril de 2016

A més desigualtat més injustícia

Sembla obvi afirmar, en la setmana de l'esbombament dels "papers de Panamà", que les elits mundials (que no són tan lluny, vaja, que les formen els qui tenen l'oportunitat de fer diners) tenen una preocupació pel bé comú inversament proporcional a la seva riquesa. També sembla obvi que aquestes mateixes elits -en general- fan mecenatge, projectes de "responsabilitat social" o fundacions benèfiques amb un ull mentre amb l'altre miren d'estalviar-se tants impostos com poden: un contrasentit que acaba tenint suma positiva per a les seves butxaques i suma negativa per a la societat.

En aquesta tesitura, i cada cop que salta un escàndol de corrupció econòmica o de mala pràctica social, es prenen algunes mesures de maquillatge i es busquen excuses per no arribar al fons de la qüestió, perquè no hi ha voluntat política per fer-ho i perquè, simplement, en aquest excés de bogeria de capitalisme "qui paga mana" i l'economia està per damunt de la política que l'hauria de regular seriosament.

Aquest círcol viciós només el pot trencar la pressió ciutadana, que és el veritable motor de canvis socials com diem i repetim des dels moviments per la justícia global.

Posaré, només a tall d'exemple, quatre causes possibles a defensar que se m'ocorren per fer un món més just, amb el denominador comú de canviar les regles de joc en allò que produeix excessos intolerables en el sistema capitalista. Són quatre coses lletges, concretes, que poden canviar si la pressió ciutadana és suficientment potent i és persistent:

1. Que els Bancs de tot el món deixin d'operar amb aquells comptes i clients radicats a paradisos fiscals. Només calen petits canvis legislatius per fer-ho. Bé, petits canvis, i convèncer la City de Londres, Wall Street, la Borsa de Frankfurt o pressionar-los fins que hagin d'acceptar-ho perquè el 99% de la ciutadania s'ha cansat d'aquesta cançó.

2. Regular els sous màxims d'empreses i corporacions. No pot ser que hi hagi directius amb sous 200 vegades més alts que alguns treballadors de les seves empreses. La cantarella de la fuga de talent cap a altres empreses no serveix si la regulació afecta tothom. ¿No hi ha un sou mínim regulat, per motius socials? Doncs ... volem també un sou màxim, pels mateixos motius socials.

3. Canviar la política dels Bancs Centrals (que són de tots, cal recordar-ho...), que actualment primen la pujada dels actius financers -les inversions en borsa- sobre els actius immobles, política que afavoreix clarament les minories més riques.

4. Modificar sense por, d'una vegada i a tot arreu alhora, una política fiscal que permet que una empresa gran pugui fer fàcilment enginyeria financera i acabi pagant al fisc entre un 4 i un 6% dels seus ingressos, mentre una persona treballadora -sense més enginyeria financera que pagar sense IVA una reparació al seu pis- acaba pagant al fisc un promig del 17-19% dels seus ingressos.

Com li agrada dir a una amiga meva "se'ns ha girat feina". Només cal tenir les ganes de posar-s'hi i la voluntat de no desanimar-nos.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada