dijous, 15 de març de 2018

Les fronteres de l'adoctrinament



(Article publicat a EL PERIÓDICO de Catalunya, el dia 13 de març de 2018)

L’acord signat fa uns dies entre els Ministeris de Defensa i d’Educació, per tal d’incloure al currículum escolar de primària i secundària els valors que defensa l’exèrcit, la Corona i els símbols patris em porta a compartir una reflexió que considero essencial per a la convivència en una societat democràtica: fins a quin punt decisions com aquesta ajuden a fomentar el que es pretén –una visió compartida de valors i pertinença-- i fins a quin punt poden tensar més les relacions socials entre els que pensen diferent?

Els milers de persones que treballem per la pau i la resolució dialogada dels conflictes des d’institucions, associacions, col·lectius socials, universitats i centres de recerca ho fem convençudesque cal superar el principi romà de “Si vis pacem para bellum” (si vols la pau prepara la guerra), perquè s’ha demostrat empíricament fals i rotundament desafortunat. Ens hem passat segles preparant la guerra sense aconseguir més pau que l’assolida per veïns i pobles amb seny i sentit comú, o l’assolida per la diplomàcia (ai Clausewitz!), els tractats internacionals, la mediació entre enemics o creant instruments per al diàleg o la construcció de pau. La resta, amenaça i guerra.

Per això estem convençuts que si volem la pau cal preparar la pau, sense ingenuïtats però també sense que un fals realisme ens faci identificar camins nous i inèdits a camins impossibles. Si la pau cal construir-la per camins de pau, és dubtós que propagar els suposats valors de l’exèrcit sigui la millor manera per assolir cohesió social. Si més no per a una part de la nostra ciutadania, gens menyspreable, que pensa que hi ha altres vies  -com la mediació o la defensa civil noviolenta-- per resoldre els conflictes sense necessitat d’armar-se més que el veí. Transformar aquest debat legítim en una imposició doctrinal no ens sembla una bona idea.

En segon lloc cal pensar també en la manera d’implantar aquests ensenyaments. Deia Séneca que “el camí de l’ensenyament per mitjà de teories és llarg i difícil, però breu i eficaç per mitjà d’exemples”. Les persones del món educatiu ho saben prou bé, que no cal gaire hores de classe perquè els infants agafin tics per imitar els seus ídols, o per refusar comportaments que rebutgen. És per això que el paper de l’escola és el d’ensenyar a pensar, a sentir, a ser un mateix i a respectar els altres. Exemples concrets i continuats d’unes forces de seguretat properes i al servei de la ciutadania, o d’una Corona que arbitra entre visions socials diferents sense excloure ningú, serien molt més útils que un munt d’hores d’ensenyaments teòrics. Això, sense entrar en el debat de si és l’escola l’àmbit on hem d’anar abocant tot allò que trobem socialment millorable i no sabem resoldre per altres vies.

S’afegeix a això la notícia que l’exèrcit tornarà a ser present, un any més, al Saló de l’Ensenyament de Barcelona (i probablement als altres tres salons educatius que es celebren a Catalunya). Una decisió que contravé el punt 5 de la moció sobre desmilitarització, aprovada pel Parlament de Catalunya el 14 de juliol de 2016, en que s’insta el Govern a “evitar la presència de l’exèrcit en qualsevol centre educatiu i de formació i evitar també que sigui present a espais educatius i promocionals com el Saló de l’Ensenyament o el Saló de la Infància, a Barcelona; el Saló d’Esport i Turisme de Muntanya o la Fira de Formació Professional, a Lleida; l’ExpoJove, de Girona, o l’Espai de l’Estudiant, de Valls”. També el Ple de l’Ajuntament de Barcelona s’havia manifestat en el mateix sentit el 2016.

Entre altres raons de tipus jurídic la presidència de Fira de Barcelona esgrimeix la possible vulneració de normes de la competència, raó bastant peregrina perquè aquestes normes regeixen per al mercat, no per a les institucions de l’Estat els membres de les quals ni es regulen per l’estatut dels treballadors, ni estan sota la jurisdicció ordinària ni tenen objectius que es puguin homologar a les altres sortides professionals. Però, el més greu al meu parer és la manca de respecte que suposa aquesta presència cap a les decisions de les institucions democràtiques, que representen la ciutadania i han de ser la màxima expressió de la nostra vida en convivència i en l’estat de dret que darrerament tothom proclama a tort i a dret.

Les institucions públiques de pau, com l’ICIP, hem nascut per defensar totes les expressions democràtiques com a instruments de construcció de pau. Per això estem profundament preocupats per unes decisions que alteren l’ordenament del poder. En aquesta preocupació esperem trobar-hi totes les persones demòcrates, sigui quina sigui la seva ideologia política i el seu projecte de vida.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada