dimecres, 3 d’octubre de 2018

Construcció de pau des de les nostres ciutats i pobles

(Article publicat a l'e-butlletí de la Diputació de Barcelona del mes d'octubre 2018) 

Fa pocs dies Raquel Willadino, directora de l’Observatório de Favelas de Río de Janeiro va ser a Barcelona, convidada a un seminari de l’ICIP. Ens explicà el treball que estan fent moltes organitzacions socials amb els serveis socials municipals i amb la policia per tal de disminuir la violència i els índex de criminalitat en els barris marginals d’aquella ciutat, amb un èxit raonable i també un cost de dedicació i estrès de moltes persones bones que hi deixen la pell.
L’èxit d’aquest model de col·laboració ciutadana ve al cas en un moment en què les polítiques públiques en mans dels poders estatals - àdhuc les polítiques socials - s’estan amarant d’un concepte de seguretat, de seguretat armada, que beu de falses doctrines d’aconseguir pau social i major cohesió a partir de polítiques repressives que busquen fer por a “l’enemic”. També a Río, per exemple, ha entrat l’exèrcit a les faveles durant anys, sense resultats massa positius i amb un cost econòmic i social molt alt.
La militarització com a solució dels problemes de seguretat és com un mantra que s’estén arreu del món –Israel, Síria, República Centrafricana, Mèxic, Rússia, Nigèria, Myanmar, i subreptíciament a tot Europa i Estats Units--. Se’ns diu que la repressió i l’ús de la força són l’única manera de combatre el crim organitzat, el terrorisme, el narcotràfic i la delinqüència, oblidant que els mateixos que propaguen aquest mantra es lucren amb la venda d’armes, atien conflictes bèl·lics i defensen un statu quo cada cop més injust i desigual. Però el mantra de la securitització va calant cada cop més en la ciutadania de tots els continents.
La securitització de la política, que ofereix por per a tothom i l’ús continuat de la força s’oposa a aquests altres instruments de treball social i de concertació entre els diferents actors que contribueixen a que la gent se senti més segura i es pugui desenvolupar en el seu barri, poble o ciutat, com ens explicava Willadino.
I què hi pinten les ciutats, en tot això? L’exemple de Río també ens diu molt. Durant dècades l’estat federal del Brasil ha estat incapaç de donar solucions durables i sostenibles a la creixent violència en un país on cada any moren encara 60.000 persones víctimes d’armes de foc. Fa uns anys el govern de Lula da Silva va posar la primera pedra per revertir la situació, amb mesures econòmiques adreçades a combatre la brutal desigualtat en el país. Algunes d’aquestes mesures van millorar la vida diària a les faveles, possibilitant que les autoritats de l’Estat de Río i de la ciutat posessin en marxa un pla integral de millora de la seguretat i de combat als grups de delinqüència organitzada des de la proximitat. El protagonisme de les administracions subestatals i de l’administració local en temes de seguretat pública ha de créixer si volem reeixir en la construcció de societats més cohesionades.
Aquest model de diàlegs i acords, oposat a la militarització dels conflictes socials, és més propi de les administracions locals que de les estatals, perquè requereix negociació, treva, acceptació del poder real del crim organitzat, coneixement de l’entramat de les bandes, etc., és a dir, coneixement i proximitat. Reclamar més recursos als Estats des dels ajuntaments no és una qüestió de repartiment de poder, sinó d’eficàcia i d’eficiència en molts àmbits, entre els quals el de seguretat pública i convivència.
La declaració final del Foro Mundial sobre Violencias Urbanas, celebrat a Madrid el novembre de 2017, diu entre altres coses: “el dolor que produeix la violència ens commou i ens urgeix a seguir actuant. No només per afrontar les violències directes contra les persones, siguin de gènere, xenòfobes o terroristes, sinó també per afrontar els desajustaments estructurals que impedeixen satisfer les necessitats vitals”. Si volem anar a l’arrel per erradicar la violència estructural (la vergonyant desigualtat, en definitiva) és obvi que no ho podem fer només des de les polítiques subestatals i locals, però també és obvi que el camí passa necessàriament per donar-los més protagonisme, més recursos i més legitimitat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada