dimecres, 23 d’octubre de 2019

Reflexions sobre el moment polític i social de Catalunya


·       Faig aquestes reflexions en un moment convuls, justament la setmana en què s'ha fet pública la sentència als líders polítics i socials del país l'any 2017. Per això no busco fer propostes de llarg abast, però tampoc justificar cap conducta que no condueixi a desescalar la virulència del conflicte

          No podem oblidar la causa inicial dels aldarulls, mobilitzacions i repressió d’aquesta setmana a Catalunya, que s’estén paulatinament a altres indrets de l’Estat: una sentència injusta, desproporcionada, no ajustada a dret, i que a més suplanta en alguns temes el mateix poder legislatiu (converteix en llei futura aplicable conceptes com sedició en ocasió de manifestacions massives, etc). Una sentència, en definitiva, que llença més llenya al foc i consagra el conflicte.

·        Tampoc no podem oblidar que la revolta –especialment juvenil— no és específica de Catalunya. Sempre hi ha un fet catalitzador que fa explosionar una situació conflictiva, a Equador, el Líban, França, Xile o Catalunya, però cal buscar arrels en la situació de l’obscena creixent desigualtat econòmica i social, la precarització del treball, l’especulació immobiliària i les dificultats per gaudir del dret a l’habitatge, la socialització de pèrdues i privatització de guanys de grans empreses i Bancs, etc.
Evidentment a Catalunya no n’és la causa inmediata però denota un mar de fons bastant global: el capitalisme entra en una fase de concentració de poder, oligopolis, necessitat de creixement econòmic continuat a tot arreu, sense fre i cada cop amb menys regulació política, la qual cosa aboca el futur a una bogeria.

·        Dit això, cal reafirmar-nos en què la violència (estructural, cultural, econòmica, física, de gènere, petita o gran, contra les persones o contra les coses) NO és mai una solució, només tapa els conflictes. Cal dialogar, sense apriorismes i sense condicions. Sempre i en les condicions més difícils, si es vol resoldre les coses.
Per això és tan important que qualsevol mobilització sigui pacífica, inclosa la desobediència civil i la resistència noviolenta, tan demonitzades darrerament.

·        És evident que en moments d’alta ebullició d’un conflicte el diàleg directe entre les parts és quasi impossible. Per això és important bastir ponts, ajudar a desescalar la tensió, parlar amb els qui pensen diferent, cuidar-se emocionalment entre les persones properes, conèixer les iniciatives de pre-diàleg que hi ha, fer propostes per aminorar els danys i “no prendre mal” per part de ningú, etc.

·        Arribats a aquest punt --la necessitat de diàleg--, és on trobo la dificultat més gran per variar les coordenades del conflicte: l’Estat espanyol no ha considerat, ni ara ni mai, Catalunya com a subjecte polític amb la seva identitat, llengua, cultura i història mil·lenària, i s’ajuda de la caverna mediàtica per convertir en impossible una condició per al diàleg: considerar l’altra part com a subjecte.
És obvi que, en la conjuntura actual, la crida a una unilateralitat per prendre decisions des de Catalunya impideix tanmateix qualsevol mena de diàleg per part de les estructures de l’Estat. Però aquest fet és conjuntural, mentre que el no-reconeixement de Catalunya com a subjecte polític és estructural.

·        Intentar reduir el conflicte a un problema de convivència a Catalunya –com fa l’Estat i la gran majoria de mitjans de comunicació espanyols-- és bastant interessat i a més mesquí, torçat i barroer. Potser sí que hi acabarà havent problemes seriosos de convivència que haurem de lamentar tots si no redrecem les coses, però des de fa deu anys hi ha un problema originari, l’encaix de Catalunya a l’estat espanyol, que no s’ha canalitzat de cap manera.
En aquests moments podem dir que hi ha –ens agradi o no reconèixer-ho--  tant un problema intracatalà, un problema entre Catalunya i l’estat espanyol, i un problema d’àmbit global que també embolcalla aquest conflicte.

·        No podem “reverenciar” ni l’actuació unilateral de “tirar pel dret” que preconitzen alguns pensadors del sobiranisme català ni el poder de la Llei com un absolut, com proclamen jutges, polítics i generadors d’opinió espanyols.
Condicionar el diàleg a l’imperi de les lleis actuals significa reduir el camp de joc a una mida insignificant per a l’altra part. Les lleis estan al servei de la societat, que és canviant i evolutiva. D’altra banda, actuar com si Catalunya tingués capacitat immediata per crear un Estat reconegut internacionalment és deshonest, i a més és un engany que no porta a cap aprenentatge significatiu.

·        Al capdavall, saber resoldre o transformar un conflicte és també enfortir la democràcia. L’estat espanyol no en va sobrat de tradició democràtica, capacitat de pacte, grans consensos, respecte real per la diversitat. La Transició i el règim del 78 va ser una fita (milestone) però no cap punt d’arribada. Cal superar aquell règim abordant tres assumptes imprescindibles segons el meu criteri:
-     La revisió de lleis i estructures franquistes encara en vigor (malgrat que encara hi hagi un franquisme sociològic rellevant),
-     La revisió de l’estructura territorial, començant per aceptar la capacitat legal d’algunes ‘nacionalitats’ que ara formen part de l’Estat, dotant de claredat les competències mútues i permetent que la decisió sobre qualsevol projecte comú o separació el prenguin les majories nacionals, i
-     La posta en marxa de mecanismes de comprovació de veracitat en discursos polítics, notícies a mitjans de comunicació, proclames publiques, informacions empresarials, etc, mecanismes amb capacitat coercitiva per fer rectificar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada