Aquest estiu he passat uns dies fent etapes del 'camino de Santiago' per províncies castellanes, molt ben acompanyat però amb estones de reflexió solitària pels camps de Castella. Una frase de la meva filla em va colpir i m'ha estat donant voltes des de llavors: "Diuen que has de fer vacances, i venir al Camino per desconnectar, però en realitat venim per connectar amb nosaltres mateixos, no per desconnectar"
És una realitat que vivim "connectats" a desenes d'aparells --i molt especialment a smartphone, l'iphone, la tablet, el simple phone o similars-- però no estic gens segur que visquem connectats a les persones. A les més properes, a les allunyades, a les amistats que no veiem des de fa temps, a la parella, als fills i filles, a les associacions de les quals som sòcies o hauríem de ser-ho, als problemes reals de la humanitat, a les necessitats de la gent del nostre poble, a ...
Connectats, no informats. De grups de whatsapp, d'informació telemàtica, de resums de diaris probablement ens en sobren. Però si faig un repàs del meu darrer any, probablement els dies en què he estat més connectat a la gent (pensant en cadascuna de les persones que estimo, en la injustícia d'aquest món a l'inrevés que converteix les víctimes --migrants per exemple-- en botxins) ha estat la setmana del meu 'Camino', llevant-me a quarts de sis del matí, caminant des de fosc fins al migdia amb un sol de justícia, menjant senzill, dormint senzill, vivint senzill.
Aquesta ha estat la meva frase de l'estiu. Aquesta, i la dèria de dir de tant en tant "Alls secs mai couen", amb accent anglès, que m'ha donat un aire molt cosmopolita.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada