Despesa militar i cooperació internacional

 

Una vegada vaig escoltar un capellà que justificava que la majoria de confessionaris eren de fusta perquè sant Josep era fuster. Un argument realment pelegrí. El mateix em va semblar, d’entrada, el que va dir l’altre dia el màxim executiu d’una empresa de l’Ibex: que Catalunya havia de tenir una indústria de defensa molt forta, “si som demòcrates”, i que aquesta havia de ser la primera prioritat, davant fins i tot de la creació de riquesa.

La juxtaposició, en una sola frase, d’indústria militar i democràcia em va fer recordar sant Josep, però després em va espantar. Perquè estic segur que la majoria de la població europea abomina les guerres però —sense cap consulta— Europa es rearma sense que ningú no hagi dit com, fins a on i a canvi de què. ¿Es tracta d’aconseguir una autonomia europea de defensa, de forma gradual (per ara comprant armament als Estats Units), o d’un rearmament ad infinitum entrant en una competició de força militar? Algú pretén defensar la democràcia a garrotades? Com afectarà aquesta despesa ingent a l’estat del benestar? Qui en pagarà les externalitats? Massa preguntes sense resposta ni debat.

La veritat és que hi ha poc soroll mediàtic i contestació al carrer sobre una qüestió que podem considerar cabdal perquè afecta les nostres vides. ¿Europa ha de tenir autonomia estratègica en qüestions de defensa? No ho dubto, però la importància del tema exigeix un debat seriós que no hem vist enlloc. Sense posar en dubte la ingent inversión en armament , la Unió Europea ha disminuït de forma dràstica els fons per a la cooperació internacional al desenvolupament i la construcció de pau, polítiques de prevenció de conflictes, de mediació internacional, de millora de vides arreu del món, de reforçament de teixit social i també de la lluita per un món més just. De moment l’Estat espanyol i Catalunya en són excepcions honroses, però aquí i allà s’aixequen veus que posen en dubte la conveniència o la utilitat de mantenir el compromís amb el desenvolupament del Sud global.

I no és casual. La ciutadania universal està en hores baixes i respirem un replegament ideològic i moral cap a les essències i les identitats excloents. A tot això els qui pensem que el vaixell de la raça humana es salvarà sencer o s’enfonsarà, de vegades utilitzem arguments en favor de mantenir una forta cooperació internacional allunyats del marc mental més general, com el retorn de l’espoli colonial, qüestions de justícia històrica, de caritat o d’equilibri geoestratègic.

Penso que hi ha arguments més entenedors, i també potents, a favor d’una solidaritat internacional robusta. El primer amb mirada egoísta. A més cooperació internacional amb els països del Sud global, més influència diplomàtica, econòmica i cultural podem tenir. El segon és que l’única manera d’evitar una emigració desbocada cap als països més enriquits del Nord és fent que cada cop hi hagi més oportunitats d’una vida digna arreu, i això passa –entre altres coses—per reforçar la cooperació al desenvolupament i altres instruments d’ajuda i intercanvi.

Hi ha altres arguments. La prevenció de conflictes violents demana un treball constant de construcció de bona convivència en societats complexes i fragmentades. Les tasques de mediació, facilitació de diàleg i cohesió social requereixen constància, previsió, formació i expertesa, és a dir persistència en una política pública solidària i tenaç. I sí, també tenim un deute històric de retornar una part d’allò que Europa va manllevar dels països del Sud per assolir els nivells de vida que ara tenim.

Per això és tan important mantenir unes polítiques socials fortes amb els col·lectius més vulnerables a casa nostra… i també amb els països empobrits del Sud global. La pobresa i la vulnerabilitat no tenen fronteres, no cal enfrontar-les sinó atendre-les en el seu conjunt. Hi guanyarem tots i totes.