Una vegada vaig escoltar un capellà que justificava que la majoria de
confessionaris eren de fusta perquè sant Josep era fuster. Un argument realment
pelegrí. El mateix em va semblar, d’entrada, el que va dir l’altre dia el màxim
executiu d’una empresa de l’Ibex: que Catalunya havia de tenir una indústria de
defensa molt forta, “si som demòcrates”, i que aquesta havia de ser la primera
prioritat, davant fins i tot de la creació de riquesa.
La juxtaposició, en una sola frase, d’indústria militar i democràcia em va
fer recordar sant Josep, però després em va espantar. Perquè estic segur que la
majoria de la població europea abomina les guerres però —sense cap consulta— Europa
es rearma sense que ningú no hagi dit com, fins a on i a canvi de què. ¿Es
tracta d’aconseguir una autonomia europea de defensa, de forma gradual (per ara
comprant armament als Estats Units), o d’un rearmament ad infinitum entrant en
una competició de força militar? Algú pretén defensar la democràcia a
garrotades? Com afectarà aquesta despesa ingent a l’estat del benestar? Qui en
pagarà les externalitats? Massa preguntes sense resposta ni debat.
La veritat és que hi ha poc soroll mediàtic i contestació al carrer sobre
una qüestió que podem considerar cabdal perquè afecta les nostres vides. ¿Europa
ha de tenir autonomia estratègica en qüestions de defensa? No ho dubto, però la
importància del tema exigeix un debat seriós que no hem vist enlloc. Sense
posar en dubte la ingent inversión en armament , la Unió Europea ha disminuït
de forma dràstica els fons per a la cooperació internacional al desenvolupament
i la construcció de pau, polítiques de prevenció de conflictes, de mediació
internacional, de millora de vides arreu del món, de reforçament de teixit
social i també de la lluita per un món més just. De moment l’Estat espanyol i
Catalunya en són excepcions honroses, però aquí i allà s’aixequen veus que
posen en dubte la conveniència o la utilitat de mantenir el compromís amb el
desenvolupament del Sud global.
I no és casual. La ciutadania universal està en hores baixes i respirem un
replegament ideològic i moral cap a les essències i les identitats excloents. A
tot això els qui pensem que el vaixell de la raça humana es salvarà sencer o
s’enfonsarà, de vegades utilitzem arguments en favor de mantenir una forta
cooperació internacional allunyats del marc mental més general, com el retorn
de l’espoli colonial, qüestions de justícia històrica, de caritat o d’equilibri
geoestratègic.
Penso que hi ha arguments més entenedors, i també potents, a favor d’una
solidaritat internacional robusta. El primer amb mirada egoísta. A més
cooperació internacional amb els països del Sud global, més influència
diplomàtica, econòmica i cultural podem tenir. El segon és que l’única manera
d’evitar una emigració desbocada cap als països més enriquits del Nord és fent
que cada cop hi hagi més oportunitats d’una vida digna arreu, i això passa
–entre altres coses—per reforçar la cooperació al desenvolupament i altres instruments
d’ajuda i intercanvi.
Hi ha altres arguments. La prevenció de conflictes violents demana un
treball constant de construcció de bona convivència en societats complexes i
fragmentades. Les tasques de mediació, facilitació de diàleg i cohesió social
requereixen constància, previsió, formació i expertesa, és a dir persistència
en una política pública solidària i tenaç. I sí, també tenim un deute històric
de retornar una part d’allò que Europa va manllevar dels països del Sud per
assolir els nivells de vida que ara tenim.
Per això és tan important mantenir unes polítiques socials fortes amb els
col·lectius més vulnerables a casa nostra… i també amb els països empobrits del
Sud global. La pobresa i la vulnerabilitat no tenen fronteres, no cal
enfrontar-les sinó atendre-les en el seu conjunt. Hi guanyarem tots i totes.
