Hi havia una vegada un país ...

(Publico aquest post en castellà, com m'ha sortit d'escriure'l).

Había una vez un país donde se retransmitía por televisión la muerte cruenta de toros en horario infantil, y debían matarse en todas partes por igual, en la arena y con fanfarria y olé. Donde todas las instituciones del Estado se apresaban a cerrar filas ante el abucheo del himno "nacional" en un partido de fútbol. Donde no se aceptó el cupo de solicitantes de asilo fijado por la Unión Europea ante una crisis humanitaria. Donde se limitó la libertad de manifestación en algunos supuestos, casos y lugares incómodos. Donde los ricos corruptos entraban y salían de la cárcel con más facilidad que los pobres chorizos, y sin la obligación de devolver lo robado. Donde no todas las policías eran iguales, porque unas (las "nacionales") luchaban mejor contra la delincuencia y eran más mejores que las otras (uggh!, las policías "nacionalistas"). Donde el derecho a la intimidad -en caso de detención policial- pasaba por delante del derecho a la información. Donde el IVA -que pagaban todos los ciudadanos- subía más que el impuesto a la riqueza, que tenían algunos.

Y todo eso sucedía en unas pocas semanas, no fue fruto de muchos años, no. No era un país nacionalista, tampoco; los nacionalistas eran los otros, malos, insolidarios y hasta "delincuentes" a veces. Ese país era simplemente La Nación, con mayúsculas, y todos los ciudadanos la vivían, la sentían de veras o a la trágala y pobre del que no la sienta, no es digno, es un delincuente potencial y el peso de la ley caerá sobre él, ahora o con la próxima ley de te vas a enterar.

- Papá, ¿y qué más?
En ese país se hablaba una lengua, imperial y extensa, coñe, y algunas otras que resultaban un incordio porque sus hablantes seguían empeñándose en costearse televisiones de peaje, diarios, revistas y hasta alguna emisora de radio que parecía polaca. Quizás -ese país- debería prohibir de una vez que nadie pudiera pagarse nada en su lengua, aunque fuera sin cargo al Estado, coñe. Y acabar con el incordio y ser de una vez Una y Grande (libre ya no lo era, se habían conformado).

La Nación era común e indivisible, como una madre, y lo era por decreto, por costumbre o por derecho de conquista. La Nación era la única, las demás no son naciones, que para eso estaba el léxico, tan rico, para llamarlas regiones, nacionalidades, autonomías, leñe. Ah! Y era una democracia como la copa de un pino, mientras conviniera a los poderes del Estado. Como Groucho Marx, siempre podían sacarse otros principios si los anteriores no le gustaban a "los poderes del Estado": un Estado, Nación, país, todo en uno porque toca. Gran país.

- Papá, ¿qué país es éste?
- No sé, hijo mío, pero yo no quisiera vivir en él.

L'allau migratòria a la Mediterrània és una crisi humanitària

¿Sabies que al 2014 van arribar a Europa un total de 440.000 persones de països empobrits o en guerra, i que 252.000 van ser retornades als seus països després de judicis ràpids?. Això vol dir que es van quedar a Europa menys de 200.000 persones, que significa un 0,04% de la població europea?

¿Sabies que Canadà té una política de cupo migratori d'un 1% anual sobre la seva població? Això hagués suposat la integració de 5 milions de persones! ¿Sabies que -malgrat les contínues alertes dels telenotícies- al 2015 han arribat a Europa un total de 50.000 persones? Donat tot això, ¿com és que hi ha un sentiment generalitzat de desbordament, i que es parla d'immigració quan caldria parlar de crisi humanitària, perquè majoritàriament es tracta d'una crisi humanitària de proporcions gegantines?

Hi ha, segons molts indicis, diverses causes i interessos que la ciutadania conscient hauria de desvetllar. En primer lloc, hi ha un problema important de percepció sobre la immigració. Segons un estudi publicat a The Guardian, Espanya és el quart estat del món on la percepció sobre la immigració és més errònia: es pensa, per exemple, que la població islàmica és del 13% quan en realitat és del 2%. Aquesta percepció errònia condiciona molt qualsevol debat, perquè introdueix el factor de la por a allò que és diferent, desconegut i potencialment "invasiu", i dificulta abordar amb serenitat un tema d'humanitat i de justícia global.

El segon error interessat -aquest més dramàtic- és parlar d'immigració i no de crisi humanitària. Malgrat que certament la bretxa econòmica entre Nord i Sud de la Mediterrània és molt gran (una proporció d'ingressos de 7 a 1 per la mateixa feina entre Àfrica i el sud d'Europa), en aquests moments la població africana sap que a Europa hi ha menys llocs de treball vacants que fa uns anys i 9 de cada 10 africans emigren dels seus països cap a un país veí, i només 1 de cada 10 ho fa a Europa. Avui l'arribada massiva a Europa es dóna de països en conflicte (Síria, Iraq, Somàlia, Líbia, Eritrea, Iemen...), on hi ha més de cinc milions de desplaçats i refugiats que no tenen aquest estatut reconegut.

Mentrestant, els dirigents de la vella Europa segueixen tractant el tema com un problema d'immigració econòmica, amb una conducta que podem titllar de criminal si atenem al fet de que es tracta de fugitius de guerra, famílies senceres que es juguen la pell en un èxode incert i cruel. Famílies que omplen el Mare Nostrum de morts i el converteixen en el Mare Mortum per a la nostra vergonya.

Què podem fer, o més aviat què cal fer de forma urgent?. D'entrada, un acord internacional que asseguri els drets dels refugiats, que asseguri a les poblacions el dret a fugir d'un conflicte armat i tenir l'estatus de refugiats.

Com fer-ho? Mantenint obertes les fronteres dels països veïns (Jordània, Iraq i Turquia), amb el compromís d'Occident de finançar l'estada provisional de la població refugiada, assegurant la seguretat dels camps de refugiats i permetent el procés d'identificació de les persones per donar-los l'estatut internacional de refugiats de guerra. Mentre no ho fem -per comptes de destruir vaixells i perseguir quimeres amb grans discursos- tenim una responsabilitat criminal amb cada una de les persones que moren al mar fugint de la seva desgràcia.

Es va fer l'any 1988 a Cambodja, i es pot fer ara. S'ha de fer ara, sense esperar més.

On és l'Europa dels ciutadans?

La dura postura del govern espanyol -quasi malcarada- en la negociació del deute de Grècia em porta a fer algunes reflexions que em semblen pertinents, en aquests moments en què hi ha un cert desencís amb el projecte d'unitat europea entre amplis sectors de la ciutadania.

Constato, en primer lloc, que l'Europa dels ciutadans ha cedit un altre cop el protagonisme a l'Europa del capital. Sabem que el Mercat Comú va néixer abans que la Unió; sabem també que la UE és un club on es prenen decisions en funció d'interessos nacionals -algunes, com la política agrària- i d'interessos de les multinacionals -la majoria-. Però amb el Tractat de Maastrich i el de Lisboa ens havien dit que avançàvem també en l'homogeneització de drets, de lliure circulació de persones i en uns mínims comuns en polítiques socials. Res d'això va en aquesta direcció, i el rescat de quatre països del Sud d'Europa ha demostrat abastament que les mesures que es prenen no afavoreixen el benestar de tota la població sinó la continuïtat del sistema neoliberal i l'estabilitat financera com si fos un mantra inviolable.

Però encara hi ha més: els adalids del sistema, els mateixos que diuen que el sistema universitari espanyol és insostenible -com si l'accés majoritari a la Universitat es pogués assegurar millor amb un sistema privat pagat per cadascú-, posen el crit al cel perquè Grècia posa pegues a retornar a cada espanyol "els 600 euros que els ha prestat". O sigui, no ens fixem en les condicins del préstec, ni en les raons immediates que hi van portar (en bona part egoistes per a la mateixa Europa monetària), ni en les conseqüències de la inflexibilitat europea, sinó que considerem que és un tribut d'exigència inmediata i sense discussió, caigui qui caigui.

I de discussió n'hi ha d'haver, i molta. Em pregunto quina part del préstec podria considerar-se solidaritat europea i quina part retorn als creditors, majoritàriament privats, bancs alemanys la majoria. I caldria obrir-se a discutir, també, la millor forma de retorn d'un préstec per tal que no aprofundeixi la pobresa de la societat grega i asseguri un retorn pausat i segur, que contribueixi a la creació de riquesa a Grècia en benefici de tot Europa. Si això suposa la quitança d'una part del deute, benvinguda sigui perquè no haurà estat ni la primera ni l'última, encara que "pateixin els mercats".

No hem de rebre en silenci el menyspreu del ministre de Finances alemany cap als grecs, en dir que han escollit un govern irresponsable, perquè no vol seguir exactament els dictats de la gran banca No tot s'hi val, i la ciutadania ho ha de proclamar net i clar: els poderosos no poden menystenir la democracia que hem construiït en tants segles de convivencia. Quan el ministre fa això, és un peó del capital però no és un representant del poble que el va escollir. Hauria de saber, per boca nostra, que amb la democràcia no s'hi juga i estem disposats a defensar-la per damunt dels diners, d'un sistema econòmic i d'un sistema de representació que se'ns està quedant curt.

També voldria considerar per quina raó la transferència anual de diners de Catalunya a l'Estat rep el nom de solidaritat interterritorial, i en canvi la transferència espanyola als grecs es tracta com un tribut a pagar avui, sí o sí. No será que això de la solidaritat, i dels tributs, va per barris? De totes totes, les maneres abruptes d'un ministre d'Economia espanyol -que ha sanejat el seu sistema bancari amb fons europeus- en aquest assumpte em sembla lamentable, quasi patètica.

I la darrera reflexió va entorn del govern grec. A Europa ens hem dotat d'un sistema de joc que és lícit millorar, intentar canviar i fins i tot denunciar des dels fonaments. Però cal fer-ho amb respecte per totes les postures i des d'una òptica participativa de democràcia, la mateixa que volem per al futur comú. Em sembla que no m'equivoco si dic que som molts milions els europeus que admirem el coratge del nou govern per posar al focus les persones, els col·lectius empobrits i els seus interessos. Que compartim la idea de que no es pot empobrir més un poble per retornar un deute les condicions del qual es fixen unilateralment (en aquest cas trilateralment entre els alemanys, el FMI i el Banc Mundial). Però això no ha de suposar una patent per fixar, també unilateralment, les regles de joc. Per això, amb tota la meva simpatía, els demano la mateixa flexibilitat que reclamen als altres.

L'exèrcit serveix per ocupar els carrers de París?

Aquests dies, després de la bàrbara demostració d’estupidesa inhumana i de terror que han suposat els atemptats de París, ens pregunten als pacifistes si seguim pensant que els exèrcits no serveixen per a la seguretat i si continuem amb la nostra “candidesa” de pensar que conflictes com el terrorisme internacional o l’Estat islàmic es poden resoldre mitjançant el diàleg o per mitjans pacífics.

La pregunta és pertinent, sobre tot a la vista de l’exasperant resposta dels polítics mundials, que es manifesten pels carrers en nom de la llibertat quan estan a punt de retallar més llibertats ciutadanes “per a la nostra seguretat”. Com que cada cop som més els que pensem que al “sistema” (poders econòmics, especuladors, lliure mercat i classe política) li acaba resultant útil que hi hagi una mica de terror per governar la cosa –no hi ha res més paralitzant que la por per justificar falses seguretats- procuraré respondre la qüestió de forma breu.

1. Cal fermesa en la defensa de les llibertats ciutadanes i contra el terrorisme, i no contraposar les primeres (les llibertats) al concepte de seguretat. Les societats són cada cop més complexes, les relacions entre grups, pobles i països també ho són, i la simplificació de contraposar llibertat a seguretat només ens portaria a  retornar les civilitzacions a molts segles enrere.

2. Davant les diverses formes de barbàrie terrorista no hi ha seguretat absoluta per als béns i per a les persones si s’utilitza –com és habitual- el poder de la força com a contrapès. Cal perfeccionar mitjans d’informació policial, millorar les xarxes de col·laboració i coordinación de dades, però sempre i escrupulosamente respectant l’estat de dret, la divisió de poders i promovent més llibertats individuals i col·lectives, mai retallant-les en nom d' “una seguretat impossible al 100%”

3. Cal canviar el concepte de seguretat: una nova ‘seguretat humana’ ha de contemplar com a subjecte les persones, i no els Estats. Des d’aquesta perspectiva hi ha molt camí a recórrer sense haver de justificar la presència dels exèrcits en els nostres carrers, com aquests dies estem veient a França –segons diuen- per a la tranquil·litat de la població. No sé quina tranquil·litat pot donar el saber que les persones depravades que van cometre els atemptats portaven Kalashnikov de darrera generació, armes fabricades i venudes per les grans potències, molt similars a les dels militars que els estan “protegint” ara.

4. Cal anar al fons de la qüestió. No s’hi val analitzar les coses només des dels fets immediats, ni fer falses simplificacions. Ni la situació de l’Orient Mitjà (per posar un exemple) és només fruit d’una malíssima colonització i descolonització –que també-, ni s’ha creat l’Estat Islàmic de la nit al matí per la dèria retorçada d’uns quants ideòlegs d’un Islam oscurantista. Si volem tenir una pista recent d’un conflicte difícil de resoldre la podem trobar en la gravíssima irresponsabilitat d’una invasió d’Iraq que no va resoldre res (més enllà de la continuïtat en la producció de petroli i gas per a l’exportació), i si volem anar més lluny podem analitzar el sentit dels suports interessats de les grans potències a dictadures com la dels Assad a Síria, a la creació de l’estat d’Israel sense assegurar abans la pervivència pacífica del poble palestí, o a la creació de l’estat de Jordània com a submarí d’occident a la zona.

Dit tot això, només podríem concloure dues coses: que la raó de la força (els exèrcits, les invasions, la injerència externa) està esgotant la seva capacitat de solució a qualsevol mena de conflicte –som molts els que pensem que mai l’ha tingut, però ho semblava-, i que en la situació actual cal fer alguna cosa per aturar un brou de cultiu mundial ple de conflictes larvats, animadversions, prejudicis, lluites de poder i d’influència internacionals, situacions de lesa injustícia.

I ara, què? Doncs, provar de fer-ho diferent JA per arribar a resultats diferents. Contra el terrorisme, mesures policials i de cooperación internacional, però posant per davant la voluntat d’entesa als interessos econòmics, buscant la part de raó de qualsevol adversari i respectant-la, arbitrant allà on es pugui, defugint la força, desmilitaritzant les idees i les conciencies, pensant diferent …

Difícil? Molt. No ho podem negar. Sempre ho han estat els grans reptes humans. Però si el que ens preocupa de debò són la convivència pacífica i el progrés humà, aquest és el camí i no n’hi ha cap altre. Els exèrcits i la força ens han portat sempre a una mescla de món verd caqui del fang i vermell de la sang vessada. En volem més, i per molt de temps, de sang i de prejudicis?

Una fita més: avui entra en vigor el Tractat de Comerç d'Armes

(Article publicat a vilaweb, el 24 de desembre de 2014)

Després de la ratificació de 50 països a l’acord signat a la seu de Nacions Unides el 2 d’abril de 2013, avui entra en vigor el Tractat Internacional sobre el Comerç d’Armes (TCA). Un bon regal de Nadal per als milers d’organitzacions civils d’arreu del món que fa més de vint anys que lluitem per aquesta fita, i un bon primer pas per desarmar el món de cara a les generacions futures.

Aquest és el primer cop en la història de la humanitat que ens proposem regular un comerç fins ara totalmente opac, exempt de lleis i absolutament discrecional: un país s’ha de plegar a les normes internacionals per exportar fruita, maquinària o jerseis, de les quals se’n coneix la procedència i el camí que segueix (la traçabilitat) entre la fabricació i el comprador, però fins ara podia amagar les xifres reals de fabricació i d’exportació/importació d’armament, vendre a règims que no respecten els drets humans o intermediar en un negoci de la mort entre un possible país fabricant i un altre país comprador.

Els impulsors del Tractat, les diverses organitzacions que som membres de la Campanya ‘Armes Sota Control’, sabem que amb aquest pas no culminem el procés de control total de l’armament mundial, perquè no tots els estats del món l’han signat o ratificat (de fet el van aprovar 155 dels 193 membres de Nacions Unides), perquè potser no es podran supervisar les noves armes, com els drons o els robots armats, i perquè no es contemplen sancions als països que no compleixin el Tractat. Però sens dubte és un pas de gegant en la lluita per bastir un món més segur i en pau. Només cal fer esment de tres aspectes que li donen un valor determinant.

En primer lloc, el mateix Tractat destaca els objectius de “contribuir a la pau i la seguretat” i de “reduir el sofriment humà”, mitjançant la regulació de les transferències d’armes. Lligar una cosa amb l’altra és admetre que el mig milió de morts anuals per armes convencionals no són un fet inexorable sinó fruit de la voluntat humana perversa.

En segon lloc, malgrat no es preveu sancions per als Estats incomplidors, la pena d’estar exposats al control públic i social, dels mitjans de comunicació i el mateix fet de la transparència de les operacions comercials d’armament suposen una pressió molt gran per als Estats signants. De fet, això ja ha passat amb els Tractats anteriors contra les mines antipersonal i contra les bombes de dispersió.

No menys important que això és el fet que aquest pas va en una direcció que difícilment es pot torçar. És només un pas, però en la bona direcció: tenim criteris per mantenir registres i controls sobre fabricació d’armes, s’estableixen criteris de seguiment del Tractat i s’inclouen possibles millores futures al text, si hi ha acord en ¾ parts dels Estats signants.

A FundiPau, que hem seguit intensament i de prop el procés diplomàtic per un TCA durant el període 2010-2014, hem comprovat com la indústria militar estava més que inquieta per la seva possible aprovació. Un senyal clar que anem bé.

Des del moviment per la pau seguirem treballant per desmilitaritzar fins i tot les consciències, i des d’ara amb una nova tasca en el seguiment i vigilància d’aquest Tractat.

Compromís per negociar un tractat de desarmament nuclear

(reprodueixo la nota de prensa emesa per FundiPau aquesta setmana)

 

Després que 44 Estats van reclamar la prohibició de les armes nuclears a la Conferència de Viena sobre l’Impacte Humanitari de les Armes Nuclears, Àustria va lliurar el “Compromís d’Àustria” en el qual es comprometia a treballar per “omplir el buit legal per a la prohibició i eliminació de les armes nuclears” i es va comprometre a “cooperar amb totes les parts implicades per assolir aquest objectiu.”

“Tots els Estats compromesos amb el desarmament nuclear s’haurien de sumar al compromís d’Àustria per treballar per un tractat que prohibeixi les armes nuclears” assegurava Beatrice Fihn, directora de la Campanya Internacional per a la Prohibició de les Armes Nuclears (ICAN), de la qual FundiPau és membre.

“L’any que ve és el 70è aniversari de les bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki i aquest seria un bon moment per a iniciar les negociacions sobre un tractat de prohibició”, afegeix Fihn.

Els Estats que han expressat el seu suport a un tractat de prohibició a la conferència de Viena són: Àustria, Bangladesh, Brasil, Burundi, el Txad, Colòmbia, el Congo, Costa Rica, Cuba, Equador, Egipte, El Salvador, Ghana, Guatemala, Guinea Bissau, la Santa Seu, Indonèsia, Jamaica, Jordània, Kenya, Líbia, Malawi, Malàisia, Mali, Mèxic, Mongòlia, Nicaragua, les Filipines, Qatar, Saint Vincent i les Grenadines, Samoa, el Senegal, Sud-àfrica, Suïssa, Tailàndia, Timor Oriental, Togo, Trinitat i Tobago, Uganda, l’Uruguai, Veneçuela, el Iemen, Zàmbia, i Zimbabwe.

Aquests suports es van donar durant la conferència internacional de dos dies celebrada a Viena el 8 i 9 de desembre per examinar les conseqüències de l’ús de les armes nuclears, tant intencionat com accidental.

Supervivents dels bombardejos al Japó i de les proves nuclears a Austràlia, el Kazakhstan, les Illes Marshall i els Estats Units van oferir els seus testimonis colpidors dels terribles efectes que provoquen les armes nuclears. La seva evidència va complementar altres presentacions de dades i de recerca.

“Les conseqüències de qualsevol us d’armes nuclears serien devastadores, durarien a llarg termini i són inacceptables. Els governs, no poden escoltar aquestes evidències i les històries humanes i no actuar” diu Akira Kawasaki, de l’organització japonesa Peaceboat. “L’única solució és prohibir i eliminar les armes nuclears i hem de començar a fer-ho ara” afegeix Kawasaki.

Durant dècades, les discussions sobre les armes nuclears les han dominat els pocs països que disposen d’aquest armament – països que continuen emmagatzemant i mantenint més de 16.000 caps nuclears actius. La iniciativa humanitària sobre armes nuclears ha promogut un canvi fonamental en aquesta negociació, amb països que no tenen armes nuclears liderant el camí en una discussió sobre els efectes d’aquestes armes.

A diferència de les altres armes de destrucció massiva – les químiques i les biològiques – les armes nuclears encara no estan prohibides per cap tractat legal internacional. Les converses de Viena han evidenciat que la comunitat internacional està decidida a canviar aquesta situació.

L’organitzador de l’anterior conferència sobre l’impacte humanitari de les armes nuclears, Mèxic, va fer una crida perquè comenci el procés diplomàtic i Sud-àfrica va dir que estava considerant el seu paper en futures trobades.

“Tothom a Viena pot dir que alguna cosa nova està passant en relació a les armes nuclears. Ja s’han fet tres conferències examinant el seu impacte humanitari, i ara amb el compromís d’Àustria tenim tot el que cal perquè comenci un procés diplomàtic” assegura Jordi Armadans, director de FundiPau.

Declaració de la Campanya Internacional per a l’Abolició de les Armes Nuclears
Declaración de la Campaña Internacional para la Abolición de las Armas Nucleares

 

Això és solidaritat, sí senyora!

La primera setmana de desembre entraran al Parlament de Catalunya els pressupostos de la Generalitat per al 2015, que presenten una dada vergonyant i curiosa:  destinen poc més d' 1 € per habitant a les polítiques de foment de la pau, treball pels drets humans i cooperació internacional al desenvolupament que gestionarà l'Agència catalana de cooperació (ACCD, 8 M€). Sí, heu sentit bé, un euro per habitant en tot l'any.

Per adonar-nos de la ridiculesa d'aquesta xifra només cal comparar-la amb algunes altres. Previsiblement les xifres per al Ministeri de Defensa espanyol 2015 suposaren per a cada català uns 196 €, la indemnització pel fallit p"projecte Castor" suposarà 29 € per ciutadà i el rescat als bancs espanyols ha suposat la contribució inicial -directa i obligada- de 2.219 €.

Encara més. Mentre el govern català parla de destinar 8,5 M€ el 2015 a la cooperació al desenvolupament a través de l'Agència responsable, el pressupost 2013 de Metges Sense Fronteres va ser de 116 M€, el d'Oxfam Intermón de 82,9 M€ i el d'Educo de 32,5 M€, per parlar d'organitzacions amb la seva seu central a Catalunya i amb una majoria de fons provinents de donacions privades. Això que es presentarà al Parlament per a la seva discussió, és fer política de país?

Fa poques setmanes he pogut visitar un projecte de foment de treball estable de dones i joves, en el conreu i comercialització de cacau orgànic al nord del Perú, en una zona de forta migració cap a Espanya que ara està retornant al seu país de grat o per força. El projecte ocupa ja 1.800 famílies rurals d'un territori tan gran com el Ripollès, i té molta capacitat de multiplicar-se si podem seguir donant-los suport uns anys més. Podrem?

Com aquest, n'he visitat d'altres en comunitats d'Equador i de Bolívia, on certament no necessiten les nostres idees sinó el nostre suport i la nostra complicitat per formar una gran xarxa de ciutadania que es preocupa pels problemes globals, quan són aquí i també quan són lluny de casa. La lluita contra les desigualtats, ara més que en cap altra època, no coneix fronteres i ocupa molta gent d'aquí i d'allà.

Per ells, però sobre tot per la nostra dignitat col·lectiva, reclamem que la discussió en el Parlament dels pressupostos 2015 inclogui una esmena imprescindible: duplicar la quantitat destinada a cooperació al desenvolupament per reduir a la meitat la nostra vergonya.