dissabte, 1 de desembre de 2012

No em defenseu així



He rebut el text que reprodueixo, un autèntic cant a la pau i a la llibertat d'esperit.

Per Michal Vasser (*)
El primer que vull dir és: sisplau, no em defenseu. No així.
Estic assegut al meu búnker de seguretat al kibutz Kfar Aza y escolto fora els bombardeigs d'una guerra sense treva.
Ja no sóc capaç de distingir entre “els nostres” bombardeigs y “els seus” bombardeigs. La veritat és que els nens del kibutz són capaços de fer-ho millor que jo, ja que la seva "oida musical" s'ha desenvolupat des de la seva tendra infància i poden diferenciar entre un projectil d'artilleria y un missil disparat des d'un helicòpter i entre una bomba de morter i un coet Qassam. Què bé per a ells.
¿És això al que es refereixen amb "defensar les nostres llars"? No ho entenc: tots els nostres líders dormien durant les classes d'història? O potser han estudiat amb els programes escolars del Mapai (Partido Laborista) o de l'actual ministre d'educació, Gideon Sa´ar (la diferència entre els quals, lamentablement, no és tan gran), i han interpretat erròniament el verb “defensar”? ¿Defensar el benestar dels ciutadans significa una guerra d'Armagedó cada pocs anys? ¿Cap polític ha escoltat mai l'expressió “planificació a llarg termini”?

Si voleu defensar-.me, sisplau, no envieu les Forces de Defensa d'Israel per nosaltres amb la finalitat de “guanyar”. Comenceu a pensar en el llerg termini i no només en les properes eleccions. Tracteu de negociar fins que surti fum blanc per la xemeneia. Oferiu la mà al president palestí Mahmoud Abbas. Poseu fi als "assessinats selectious" i mireu també als ulls dels civils de l'altra banda.
Sé que la majoria de lectors m'acusaran de "tou". Però jo sóc el que està aquí assegut mentre les bombes de morter cauen al meu pati, no al de Sa’ar no el primer Ministre Benjamin Netanyahu, ni la diputada laborista Shelly Yacimovich ni tampoc Yair Lapid , cap del partit Yesh Atid. Sóc jo el que ha escollit criar els seus fills aquí, malgrat tenir -abans i ara- altres opcions.

És possible que m'acusin de poc sionista, és possible que m'acusin de fluix i de dèbil mental, però és impossible que ningú m'acusi d'hipòcrita. Els meus fills han servit en unitats de combat, a més del seu "any de servei" voluntari al país. Vivim aquí i ens encanta aquest país.
La nostra guerra és una guerra pel color de l'Estat, no de les seves fronteres. Pel seu caràcter democràtic i per la diognitat humana. Pel seny. Així que, sisplau, deixeu de matar civils a l'altra banda de la tanca per defensar-me.
Si esteu interessats a detenir accions hostils des de l'altra banda, obriu les orelles i comenceu a escoltar. Si us importem, sisplau, deixeu de defensar-nos amb missils, "assessinats selectius" i "mitjans aeronàutics".  Per comptes de llançar l'Operació Pilar de Defensa, embarqueu-vos en l'Operació Esperança per al Futur. És més complicat, requereix més paciència i és menys popular. Però és l'única sortida.

(*) Haarezt, noviembre 2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada