dimarts, 19 de febrer de 2019

Reflexions entorn del conflicte Catalunya - Espanya

Fa pocs dies Alfonso Guerra deia en una entrevista, citant un clàssic politòleg anglosaxó, que "hay naciones jurídicas y políticas, y otras que son naciones identitarias y culturales, sin derechos jurídicos".

Aquesta divisió del concepte de nació --per a mi superada àmpliament per la geopolítica i la realitat-- es correspon molt bé a la narrativa que des de l'estat espanyol es fa del conflicte amb Catalunya: hi ha
una nació única amb drets i reconeixement jurídic, i 'potser' algunes altres nacions identitàries i culturals. La pregunta, però, és qui defineix quin tipus de nació és cadascú i en base a quins arguments. La veritat és que sembla que hi ha només un argument de pes: la nació-Estat té tots els drets i reconeixements, i les nacions sense Estat no els tenen.

Em recorda una altra part d'aquest relat, que considera 'nacionalismes' (amb una connotació negativa per excloent) tot el que vingui de les "nacions de segona", i 'patriotisme' (amb connotació positiva) qualsevol excés de catapultar el sentiment nacional a l'esfera metafísica, des de les nacions-Estat. Considerar Catalunya com a subjecte polític (i per tant com a nació amb drets i obligacions, susceptible de ser reconeguda per tothom) hauria de ser en el fonament d'un diàleg que no posi murs mentals indestructibles per part de ningú.

D'altra banda, des del relat independentista català s'apel·la constantment al "mandat de l'1 d'octubre de 2017", expressió que s'està convertint en un mantra sense possibilitat de discussió, quan hi ha motius de tot tipus per posar en dubte l'afirmació.

Efectivament, el referèndum del dia 1 d'octubre va ser un acte col·lectiu inèdit, massiu i molt ben programat de desobediència civil i de resistència pacífica davant el que centenars de milers de persones consideraven --i consideren-- una limitació injustificada als seus drets polítics i socials com a nació. Ben segur que passarà als llibres d'Història com un episodi de resistència que obre noves portes a l'acció col·lectiva noviolenta. Però, agradi o no, la consulta no deriva en un mandat polític perquè no va tenir les garanties de participació universal i de reconeixement extern que requeria un acte tan fonamental com aquest.

Per mantenir obert el relat de la unilateralitat aquest "mandat vinculant" és indispensable. Però penso que convindria, com més aviat millor, que des de les institucions i grups polítics catalans es faci una reflexió sobre el valor de les paraules i els matisos que és necessari divulgar.

En tercer lloc vull parlar del que més m'interessa. La resolució pacífica i dialogada de qualsevol conflicte demana el reconeixement ple de l'altre, situació que avui, seguint les lleis fonamentals de l'estat espanyol, és impossible perquè oficialment Catalunya és una comunitat subsumida en la comunitat 'nacional' espanyola.

Perquè això canvii caldria utilitzar des de Catalunya totes les eines de diàleg institucional, difusió exterior, resistència pacífica, desobediència civil i altres d'estratègia noviolenta perquè l'Estat espanyol es vegi obligat a reconèixer que el diàleg es faci entre subjectes polítics. En aquest reconeixement --deixo la fórmula possible a la capacitat creativa de la classe política-- rau al meu parer l'inici de solució per a tota la població catalana, tant si admet el fet nacional com si no l'admet en absolut.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada