Ràbia, impotència, perplexitat

Europa i el Pròxim Orient bullen de conflictes armats històricament mal resolts, en un moment de recerca d'un "nou ordre internacional" (llegiu un nou desordre, amb dominadors i dominats), quan la comunitat de nacions s'entesta a un joc d'equilibris de força i mal anomenades solucions militars -és a dir, purament violentes- en una espiral que mai no s'acaba: Bòsnia (novament en fase de pre-ebullició), Iraq, Síria, Israel, Ucraïna, ... Horrors que ens semblaven superats es repeteixen un dia i un altre. Per què i fins quan?

Els humans tenim cada cop més informació, més interconnexió, més interdependència, més capacitat tecnològica i més possibilitats materials i culturals per disfrutar del planeta, però seguim entestats a resoldre les nostres diferències d'una manera demostradament inútil, poc duradora, cruel i inhumana. Fins quan l'ús de la violència no serà denunciat i proscrit massivament per la ciutadania, que viu el malson sense poder-se'l creure?

A escala personal ens preguntem sovint què és el que ens permet tancar els ulls davant tant de sofriment, tant de terror com sentim i veiem, quines són les claus de la nostra impotència que ens paralitza. A escala global, ens preguntem també què hi pot haver al darrera de la impotència de governs i organitzacions internacionals, incapaces de resoldre els conflictes d'una manera duradora i justa.

Ben segur que les respostes són complexes i variades, ben segur que no hi ha una recepta miraculosa, però crec que hi ha dos factors que són determinants i actuen de fre a qualsevol alternativa a la violència com a forma de resoldre els conflictes.

En primer lloc el predomini, cada cop més acusat i vergonyant, de l'economia sobre la política, de les grans finances, del lucre, del guany per damunt de qualsevol altra cosa, que està donant un poder quasi il·limitat a unes èlits econòmiques que no "viuen en la societat" sinó en el seu món, que segueixen les seves pròpies regles, actuen d'espatlles al sofriment humà i condicionen la classe política fins a cotes inimaginables fins ara: tot es compra i tot es ven -àdhuc els càrrecs polítics-, el veritable lideratge mundial és en mans de personatges rics i triomfadors que fan i desfan. Mentrestant, la classe política mundial ha perdut la iniciativa per regular els mercats, posar límits al lucre, redistribuir la riquesa generada entre tots i ordenar la vida pública. Cada cop és més clar que els polítics que permeten la venda massiva d'armament a qui calgui, negocien acords internacionals d'espatlles a la ciutadania o accepten impotents una mala solució a un conflicte permès i a cops alimentat de lluny, no ens representen. Cada cop és més clar, també, que els interessos econòmics són la base de la geoestratègia i que aquesta ja quasi no té més límits que evitar el lucre de l'altre.

Al meu entendre cal, de manera urgent, retornar la centralitat a la política i tallar de soca-rel la porta giratòria entre la política i les finances, de forma que puguin rebrollar nous lideratges polítics, capaços de servir amb independència de criteri els interessos públics.

El segon factor que impedeix la solució dialogada i no violenta dels conflictes és que la cultura de la violència s'ha instal·lat a les nostres vides com si en formés part de l'ADN. Des dels jocs fins a les relacions semblen basades en la violència com la forma més natural de vida. La competència sembla més saludable que la cooperació. El triomf personal està en vies de substituir la salut grupal, i la "bona convivència" sembla basar-se cada cop més en la imposició d'un ordre social injust que la majoria ha d'acceptar perquè "és el que hi ha" (frase, per cert, que cada cop s'utilitza més, tot i els seus evidents perills de conformitat amb la injustícia).

En aquest sentit potser cal recordar que el conflicte no el podem evitar, forma part de la nostra natura, però que la violència com a forma de resoldre'l sí és evitable. Ho recordarem una i altra vegada.

Reflexions post-electorals

Les eleccions del 25 de maig al Parlament europeu han suposat un veritable sotrac a l’establishment polític del continent. Mentre els dirigents s’omplien la boca dient –de manera molt poc rigorosa amb les lleis i només perquè l’abstenció no arribés a xifres d’escàndol- que era la primera vegada que s’elegia directament el President de la Comissió europea, a cada Estat les eleccions s’han viscut –com sempre i també escandalosament- en clau interna, reforçant els conceptes nacionals i sense cap ànim de construir una Europa veritablement democràtica.

A posteriori cadascú ha interpretat els resultats a conveniència, i per això m’apunto al ball amb algunes reflexions en veu alta.

La primera, que la intervenció setmanal de la Cancellera d’Alemanya, Angela Merkel, a la campanya electoral, donant “avisos per a navegants” des de l’economia motor d’Europa, ha estat quasi l’única nota “europea” dels comicis i marca una tendència clara: els lideratges no són gratuïts, i els votants han de saber amb claredat qui mana. Si hom repassa l’hemeroteca podrà veure, a més, que les seves intervencions no eren interpretables només en clau política sinó sobre tot econòmica: sapiguem qui mana aquí (el complex industrial alemany) i qui en fa de portantveu (els polítics de torn). La suplantació del poder polític pel poder econòmic s’està mostrant sense ambigüitat i representa un estadi de maduració del capitalisme que amenaça directament el funcionament democràtic de les nostres societats. Als ciutadans periòdicament ens compten  -a les successives eleccions- però cada cop ens tenen menys en compte.

La construcció d’Europa des d’uns Estats-nació forts que impedeixen, sovint, avançar en polítiques socials, econòmiques o culturals comunes s’està convertint en un oxímoron, una contradicció en els seus propis termes, que només deixarà sortides a un mercat únic –amb tendència als oligopolis- i a un guirigall d’opinions dominades per quatre o cinc estats, o al desencís definitiu del projecte comú.

També paga la pena aturar-nos a pensar una mica en l’esmentada “amenaça de la fi del bipartidisme” que s’anuncia al Regne Unit, a Espanya, a França, a Alemanya, a Holanda i a d’altres països. En primer lloc perquè només és una amenaça per als qui veuen en el bipartidisme el factor clau d’estabilitat d’un Estat, però no per a aquells que hi veuen el xanxullo del sistema o poc menys per mantenir la paradeta tal com la coneixem. Precisament em sembla que aquest és l’assumpte: cada cop hi ha més persones que pensem que ens están robant la capacitat de decisió, que després de cada elecció els aparells dels partits, en connivència amb els poderosos de la banca, la construcció, els serveis i la gran indústria, acaben traïnt els seus programes i fent allò que convé a les èlits, amb una gran dosi de populisme perquè la cosa s’empassi millor.

No es pot simplificar. Tot i amb les diferències abismals de significat, els vots de Podemos a Espanya, del Front Nacional a França o dels euroescèptics al Regne Unit no són només un vot de càstig als partits que han governat fins ara, sinó sobre tot una manera de denunciar la forma de fer política, la manca de democràcia real a les nostres societats, l’excessiva facilitat perquè qui gestiona la cosa pública pugui embrutar-se les mans, defensar els interessos de les elits i mantenir oberta la porta giratòria que va de la política als consells d’administració de les grans companyies transnacionals.

És imprescindible anar a l’arrel del descontentament: la necessitat d’aprofundir en la democràcia participativa, que provingui d’una ciutadania formada, informada i amb sentit de la responsabilitat per fer seu allò que és de tots, la cosa pública.

Violència és eludir impostos

Al món hi ha 48 paraïsos fiscals. Cadascú en té almenys un a prop de casa seva. Llocs on -en poques paraules- pràcticament no es paguen impostos si es domicilia una societat mercantil o es té un compte d'estalvi. Llocs "legals" on els comptes corrents poden ser oficialment anònims i les transaccions que s'hi facin també. Per posar només un exemple, que la companyia Ryanair (la tercera a l'Estat espanyol en nombre de passatgers) no deixi riquesa al país perquè té la seu a una altra banda.

Aquesta és una de les moltes dades a què vaig accedir l'altre dia, analitzant amb altres persones el desgavell fiscal que constitueix una de les causes més sagnants de la desigualtat creixent al món i també, cal dir-ho clar, de la violència estructural d'un sistema que es menja cada cop més persones i acumula cada cop més riquesa en poques mans.

La cultura de la violència s'arrela en l'acció dominant de la humanitat des de fa més de cinc mil anys, es debilita cada cop que hi ha una resposta solidària a un problema social (un moviment ciutadà, una alternativa de comerç diferent, un exemple de dignificació de les relacions humanes) i s'enforteix cada cop que es dóna via lliure al mercat sense posar-hi límits..

Violència és que els administradors de la cosa pública es mostrin forts amb els febles i febles amb els forts. L'any 2012 a Espanya les rendes del capital van pagar impostos per valor d'entre un 18% i un 24%, mentre les rendes del treball pagaven entre un 24% i un 52% i mentre l'impost de societats tenia un tipus efectiu del 4,5% per a grans empreses.

És a dir, les persones vam aportar aproximadament un 40% del nostre salari en impostos, mentre les grans empreses aportaven un ... 4,5% de la riquesa generada!. I això no és tot: el frau fiscal va suposar més o menys el 25% del PIB anual i gran part d'aquest frau es concentra en l'elusió d'impostos per part dels grans capitals, fortunes privades i sobretot activitat de les empreses més grans.

En aquest context, lluitar contra la violència estructural passa indefectiblement per aconseguir una fiscalitat més justa, progressiva i solidària, com una qüestió cabdal per al progrés de les nostres societats.

Crimea i la cultura de pau

Uns consultors d'organització empresarial, que treballen per millorar la gestió d'un hospital públic català, van titllar un metge amic meu quasi de tonto perquè els deia que estaven arreglant "xapa i pintura" del cotxe mentre el motor -un equip humà benb considerat, motivat i estimulat- no funcionava bé des de fa temps. L'amic els va demanar que no l'insultessin dient-li tonto, que l'insultessin igualment, però dient-li honrat. Perquè és evident que amb un motor espatllat el cotxe podia lluir, però no podria guanyar curses fins que no arribessin a l'arrel del problema.

Amb els conflictes internacionals des de fa segles que passa una cosa semblant: en nom del realisme i de que "sempre ha estat així" la lògica de la força s'imposa a la lògica de la raó, tapant els problemes però sense resoldre'ls veritablement. I als que defensem un nou paradigma ens diuen tontos (o ingenus, que vé a ser el mateix), perquè sembla que els invents estan reservats a la tecnologia però no a les ciències socials.

Setanta-sis anys després de la invasió de Polònia per l'exèrcit alemany, Crimea s'ha omplert de soldats russos 'anònims' per fer valdre a base de tancs que la seguretat del seu país passa per l'annexió d'un territori que consideren estratègic.

Es poden fer totes les consideracions que es vulguin: que es tracta d'un territori primer tàrtar, després rus, després de l'URSS, ... que Occident ha donat suport -per interessos també suposadament estratègics- a grups feixistes paramilitars que fan costat al nou govern ucraïnès, que Rússia va ser humiliada durant tota una dècada en caure el teló d'acer, ... però no és de geoestratègia del que m'interessa parlar avui, sinó de la importància de començar a trencar la lògica militarista per resoldre els conflictes, en un segle XXI que ha començat amb els mateixos esquemes apresos de nacionalismes que embasten imperis nous i potències militars que defensen imperis econòmics.

Entre les ànsies imperialistes d'uns (Rússia), decisions polítiques preses en clau militar de domini (Estats Units) i la inoperància diplomàtica entre despistada i covarda dels altres (Unió europea), es torna a fer palès que l'única veritat possible sembla ser la força, reproduint una lògica gastada que arregla periòdicament xapa i pintura, sense arribar al motor.

Anant a l'arrel dels problemes i no a les seves conseqüències visibles deixarem de tapar-los per començar a resoldre'ls. Serà difícil (quina empresa humana no ho és?), caldrà refer moltes coses per obligar les parts d'un conflicte a negociar fins a l'extenuació, des de les Nacions Unides fins a les regles de la diplomàcia internacional, però no podem renunciar a fer-ho.

A Crimea estan votant avui, sí, però ho fan amb els tancs a la porta i això no és democràcia. Aprofundir la democràcia és el veritable repte, perquè tothom pugui ser escoltat de debò.

L'Alfons Banda i jo, dos colors i un mateix ideal

Bon amic Alfons,

T’escric a pocs metres del teu llit, quasi veient com la teva vida s’apaga però segur de que les teves idees i ideals perduraran fins més enllà dels nostres fills.

Amb el cor tendre i el cap clar repasso les etapes de la nostra vella amistat, de més de trenta-cinc anys, i me’n faig creus de la poderosa influència que has tingut en la meva vida, des d’aquells temps en què conversàvem al teu despatx de la direcció de batxillerat als jesuïtes del carrer Casp, en una planta baixa que donava als patis de l’escola …

És realment curiosa la nostra amistat, que s’assembla a aquells motlles de fang –el positiu i el seu negatiu- que es complementen per crear qualsevol objecte bell. No vull semblar pretenciós, però moltes vegades he tingut la certesa que la meva aportació al teu creixement personal ha estat donar-te allò que tu volies complementar, de la mateixa manera que jo he sentit que el teu ajut al meu creixement –molt gran, substanciós, de fons- ha estat donar-me allò que a mi em faltava.

Tu ets analític, jo creatiu, tu ets lent, jo accelerat, tu ets prudent, jo agosarat, tu ets reflexiu, jo hiperactiu, tu observes fins al detall de les rajoles de terra, jo observo el conjunt amb la seva harmonia, tu estàs segur del que defenses, jo sóc capaç de defensar una cosa per a estar-ne segur.

Potser per això m’has enriquit fins al punt que puc dir que la meva vida és molt millor des de que et conec. Un amic comú ens va dir que la Fundació per la Pau (FundiPau) era l’obra de la teva vida. M’hi vas embrancar –com a tants d’altres- i has fet que també sigui una part importantíssima de la meva.

Els dos hem compartit durant trenta anys una manera de seguir el camí de la pau. Hem pogut fer d’això un ideal de millora de la humanitat, que no acaba de copsar la riquesa de la concòrdia, del diàleg, de la resolució pacífica dels conflictes … potser perquè encara falta una mica de feina per fer d’aquest camí l’únic camí possible per a la humanitat.

Te’n vas en una data molt assenyalada, l’aniversari de la mort del mahatma Gandhi, que va assolir molts objectius per la via que ha estat per a tu la guia de comportament de tota la teva vida.

Gràcies, Alfons, per ser un mestre a més d’un amic. Estaràs sempre present en el meu cor.

Xavier, 30 de gener de 2014

La ciutadania i el poder: distància creixent, confiança minvant

Que els moviments ciutadans tenen cada cop més força és una afirmació quasi indicutible. Que aquesta força pren sovint direccions erràtiques també sembla una realitat. Avui per avui una opinió pública formada, lúcida i activa té una capacitat de mobilitzaciói, de creació de pensament i d'albirar nous horitzons que a ningú no se li escapa; tampoc als poders, que tenen encara capacitat d'atemorir però cada cop menys capacitat de convèncer.

El poder polític està cada cop més empeltat al poder econòmic -veritable artífex de la desfeta social que suposa la desigualtat creixent i cruixent-, i cada cop més allunyat de la gent, perquè la ciutadania formada i informada no es pot creure les coartades dels tecnòcrates que diuen governar-nos, ni les bondats de les grans empreses que fan obres de beneficència minses mentre defrauden sistemàticament quantiotats milionàries al fisc mitjançant argúcies legals o il·legals (cotitzant en paradisos fiscals, per exemple). Per ara la ciutadania respoin amb una confiança il·limitada que es tradueix alhora en moviments contestaris unes vegades, en respostes individualistes en altres o en un relativisme cínic cada cop més estès.

Però la societat del 99% cada cop es conformarà menys a ser espectadora sofrent de la injustícia d'u poder polític dèbil, allunyat i servil, d'un poder judicial que promou la desigualtat atorgant privilegis als rics i poderosos, d'un poder econòmic aviciat i trampós, que mai no en té proui especula amb la vida, i d'un poder dels media que s'està convertint en corretja de transmissió dels grans interessos econòmics.

Acabem el 2013 amb una confiança bastant minsa en la justícia d'un sistema que incrementa la desigualtat sense límits. Recuperar un cert nivell de confiança és imprescindible perquè les coses funcionin i això demana, al meu parer, un treball en molts fronts, dels quals en destaco tres:

• la regulació estricta de guanys i beneficis empresarials, lligada a una reforma fiscal en profunditat que sigui autènticament progressiva. Limitar la riquesa no ha de ser necessàriament negatiu per a l'economia mundial ni per al futur d'un sistema que no es pot basar a créixer eternament
• la regulació estricta de les lleis del mercat, amb la supressió de paradisos fiscals i la limitació de l'economia especulativa, font de "bombolles" futures (mercat de futurs, bitcoins, etc)
• la regeneració política, a partir de canvis profunds en les regles democràtiques per tal de promoure una participació ciutadana autèntica i una limitació del poder coercitiu dels estats

Només amb això, se'ns ha girat feina  ...  Que tinguem un bon 2014!

La Constitució, tan important i tan relativa

Carta oberta al senyor Miguel Herrero i Rodríguez de Miñón, un dels set ponents constitucionals, tramesa pel professor Enric Casulleras de la Universitat de Vic. Relativitza absolutament l'impediment -per exemple- de consultar la ciutadania de Catalunya sobre el seu futur estatus polític.

 

"Distinguido y admirado don Miguel,

En vano he esperado que terciase usted en el debate sobre el proceso
de secesión de Catalunya. Como al parecer, el principal argumento
contra la declaración unilateral de independencia es su ilegalidad en
términos constitucionales, me gustaría que usted recordase a los
españoles en qué circunstancias fue incorporado a la Constitución el
artículo donde se alude a la indisoluble integridad del territorio
español,y la participación directa del Estado Mayor del Ejército en su
redacción.
Porque era a nombre suyo de usted el sobre que llegó, con membrete del
Ejército, irrumpiendo en el seno de la ponencia donde se estaba
debatiendo tan espinoso asunto. Haría usted una gran aportación a la
democracia si revelase los términos en que el Ejército amenazaba con
su intervención en caso de que el contenido del sobre no se
incorporase, sin tocar una coma, al articulado constitucional.
Y así seríamos conscientes todos los ciudadanos de que la máxima norma
del ordenamiento jurídico español fue impuesta bajo coacción y con
graves amenazas.
Como jurista que es, usted sabe mejor que yo que los contratos
firmados entre partes bajo amenaza o coacción son viciados de origen y
nulos de pleno derecho.

La anterior petición no menoscaba la alta consideración que nos merece
su ilustrada aportación humanística e intelectual a la convivencia
entre los ciudadanos de este país (muy pronto, países, espero).

            Reciba mis más respetuosos saludos. Suyo,

           Enric Casulleras"